03 xarxes d'ordinadors

3- Xarxes d'ordinadors

3.1 Sistemes monousuari i multiusuari
3.2 Xarxes Locals. LAN, Local Area Network
    3.2.1 Topologies LAN.
    3.2.2 Standards de LAN
        3.2.2.1 Standard IEEE 802.3 sobre topologia bus . CSMA/CD.
        3.2.2.2 Standard 802.5 amb topologia en Anell. Token Ring.
        3.2.2.3 Standard 802.3b Ethernet. Topologia Estrella amb hub.
      3.2.2.4 Standard 802.11 Conexions Wi-fi.
3.3 Els protocols de xarxa
    3.3.1 Esquemes d'adreces
    3.3.2 Els paquets d'informació. Els Datagrames
3.4 Arquitectures de Xarxa
    3.4.1 Xarxes Jeràrquiques.
    3.4.2 Xarxes P2P. Arquitectura software Client/Servidor.
3.5 Serveis en LANs P2P
    3.5.1 Compartició d’arxius. Mètodes NFS i FTP.
    3.5.2 Impressió remota.
    3.5.3 Validació de claus d’usuari en el domini local
    3.5.4 Servidor de noms de domini (DNS, Domain Name Server).
    3.5.5 Correu electrònic, serveis SMTP i POP3.
    3.5.6 El servei HTTP. Hyper Text Transfer Protocol (Protocol de Transferència d'Hipertext). La Web. Exercici Voluntari
    3.5.7 Telnet (Escriptori remot).
3.6 Xarxes d’àrea ampla - WAN
        3.6.1 El router. Commutació de Circuits vs. Commutació de Paquets
        3.6.2 Altres elements d'una WAN. El Proxy i el Firewall
        3.6.3 La WAN Internet
        3.6.4 Instal·lació típica d'un accés domèstic a Internet
3.7 Serveis en les xarxes WAN
       3.7.1 Accés amb validació de usuaris
        3.7.2 E-mail
        3.7.3 Hosting FTP. Serveis de fitxers "al núvol"
        3.7.4 Hosting de pàgines web
       3.7.5 Usuaris de serveis de valor afegit

3.1 Sistemes monousuari i multiusuari

Es diu que un ordinador és monousuari si tan sols una sola persona pot usar l'ordinador a la vegada. Això depèn més del sistema operatiu amb que treballi l'ordinador que del seu hardware.

La manera més senzilla de funcionar d'aquests sistemes és posar-se en marxa sense demanar cap nom identificatiu ni contrassenya a l'usuari, la persona que el fa servir. Aquests sistemes poden tenir o no tenir la capacitat d'executar més d'un programa a la vegada per al mateix usuari, com hem vist al tema anterior. Si no té aquesta capacitat, es diu que l'ordinador és monotasca. (p.e. l'MS-DOS) i si la té, és un ordinador multitasca, pot fer vàries coses a la vegada, però dedicades a un sol usuari (p.e, Windows o Ubuntu)

Els sistemes monousuari actuals permeten la definició d'usuaris diferents, que s'hauran d'idenficar quan l'ordinador es posi en marxa donant el seu nom i la seva contrassenya. Aquest usuaris, però, no poden treballar simultàniament amb aquest ordinador. És a dir, comparteixen l'ordinador però no a la vegada. La diferència entre un i altre és a nivell de privilegis, què poden fer i què no amb aquest ordinador. Per exemple: poden instal·lar programes?, poden llegir i/o modificar tots o part dels fitxers que hi ha en el disc dur? poden alterar la configuració de l'equip? Sempre existeix un usuari que té tots els privilegis, i que defineix als altres i els atorga els seus respectius privilegis. Aquest usuari sol rebre el nom d'administrador o root.

Esquema d'un ordinador monousuari multitasca, i exemple de pantalla de benvinguda del sistema XP Home Edition d'un PC en el que hi ha definits tres usuaris a més de l'administrador.

En els ordinadors multiusuari, més d'un usuari pot fer servir l'ordinador al mateix temps. Això requereix dos condicions, una, que el sistema operatiu ho permeti, i dos, que hi hagi perifèrics que permetin accedir a més d'un usuari a la vegada. La primera és una condició software, i la segona és una condició hardware.

Exemples de sistemes operatius multiusuari són els dels ordinadors mainframe que es varen comercialitzar als anys 70, o els primers sistemes UNIX. En aquests ordinadors, la pantalla i teclat principals reben el nom de consola, que és el perifèric al que el sistema operatiu envia tots els missatges d'estat, errors, POST, etc. Les altres parelles pantalla/teclar reben el nom de terminals, i una manera típica de conectar-los és mitajnçant cable RS-232C fins a un port sèrie de l'ordinador. Si la placa base de l'ordinador no té prou ports sèrie per a conectar tots els terminals que es necessiten, es pot ampliar amb una targeta PCI multiplexora, que permet conectar un número determinat de terminals; 4, 8, 16, 32, 64... Cada usuari treballa des d'un terminal. El seu nom i contrassenya són definits per l'usuari administrador, el SO guarda la llista de noms d'usuari dins un fitxer, i l'ordinador atèn més d'un usuari simultàniament gràcies a la seva capacitat multitasca d'aquest SO.

Esquema d'un sistema multiusuari en funcionament.

Multiplexor RS-232C de 4 ports, i terminal VT-320 de DEC.

Els ordinadors mulitusuari d'aquest estil eren molt usats en empreses i oficines durant els anys 60 i 70, abans de l'aparició del PC. Exemples en són els sistemes IBM AS/400 i els IBM 360 i 370, i la sèrie VAX de DEC que podien atendre des d'uns pocs usuaris fins a centenars.

Esquema d'un mainframe amb els seus terminals, i fotografia d'un despatx amb un AS/400 i 2 terrminals

Els ordinadors multiusuari com els que hem descrit aquí no són una xarxa d'ordinadors, donat que hi ha molts usuaris però un sol ordinador. Una xarxa és la conexió de diferents ordinadors entre ells. Les xarxes (cast, "Red", ang. "Network") d'ordinadors es classifiquen segons la distància que hi ha entre els equips que es conecten. La classificació més senzilla és:

- LAN, Local Area Network, o Xarxes d'Àrea Local, són les més petites, abasten des d'una sola habitació o despatx fins a tot un edifici, i es caracteritzen perquè tot el cablejat i equips que la conformen són propietat de qui té la xarxa. Així, per exemple, al nostre IES Algarb tenim una LAN on hi ha conectats uns 80 ordinadors sobretaula més 40 punts d'accés per a equips portàtils, i tot el cablejat i equips que la conformen són propietat del mateix IES i de la Conselleria d'Educació

- WAN, Wide Area Network, Xarxes d'Àrea Ampla, que abasten des d'una ciutat fins a tot elmón, i que es basen en línies de telecomunicacions que s'han de llogar a una companyia de telefonia. Una WAN es pot entendre com una interconexió de LANs mitjançant línies de telecomunicacions. La LAN de l'IES Algarb té accés a 2 WANs, una que ens conecta amb les LANs de la conselleria d'Educació i de la CAIB, conformant el que s'anomena una intranet corporativa, i una altra que ens conecta amb LANs de tot el món i que tothom coneix com a Internet. Totes dues es basen en les mateixes línies de telecomunicacions que el centre té contractades amb una empresa operadora externa, i per les que s'ha de pagar un lloger. Internet és una WAN, però no és l'única que existeix.

3.2 Xarxes Locals. LAN, Local Area Network

Les LAN varen aparèixer cap als anys 80, al mateix temps que el PC. Les funcionalitats, software i hardware de xarxa inicialment no eren part del disseny PC, i va ser l'empresa Novell qui primer va comercialitzar productes per a LAN. Es tractava de targetes d'expansió PCI que oferien conexió de xarxa, i software que ampliava les funcions del Sistema Operatiu MS-DOS. Actualment, tots els PCs porten l'electrònica de xarxa integrada en la seva placa base, i tots sistemes operatius per a PC disposen de funcions de xarxa.

Les LAN es varen popularitzar degut a què, conectant PCs entre ells es podia fer la mateixa feina que amb un mainframe, però amb dues avantages fonamentals: la instal·lació és molt més flexible i configurable, i el cost econòmic es pot ajustar moltíssim. La diea era que "molts petits junts poden fer el mateix que un de gran".

3.2.1 Topologies LAN. En una LAN, els ordinadors que en formen part han de tenir, be en la seva placa base o en forma de targeta d'expansió, l'electrònica necesària per a treballar en xarxa. La forma física en que es conecten els ordinadors és la topologia de la LAN, i aquesta pot ser:


En Bus. Els equips es conecten a un sol cable.	En anell. S'usa un sol cable com en el bus, però tancat	En estrella. Tots els equips es conecten a un punt central, que pot ser: A) Un ordinadorque controla als altres de la xarxa. Això és idèntic a la disposició dels terminals d'un mainframe. La diferència és que els punts extrems són ordinadors amb la seva pròpia CPU, i no terminals. Aquest és el cas de les xarxes jeràrquiques. B) Un dispositiu de conexió que pot ser un hub (concentrador) que substitueix al cable del bus, o un switch (commutador) que proporciona conectivitat completa.	En arbre, És una sofisticació de la topologia en estrella, i suposa que els punt centrals de conexió d'equips, tant els A) com els B) es poden conectar entre ells a la vegada. Això es coneix amb el nom d'escalabilitat	Completa Tots els equips estan conectats directament. A nivell físic només és possible amb molt pocs equips. Actualment s'utiltiza un switch, que internament proporciona aquesta conectivitat, però permet la topologia estrella o arbre.

3.2.2 Standards de LAN. Existeix una organització, l'Institute of Electrical and Electronic Engineers, coneguda com a IEEE, que publica standards de fabricació de cablejat i equips elèctrics i electrònics, de manera que totes les empreses que en vulguin fabricar sàpiguen quines condicions han de cumplir. A les formes de muntar una LAN de vegades se les coneix pel nom de l'standard IEEE.

3.2.2.1 Standard IEEE 802.3 sobre topologia bus. CSMA/CD Aquest tipus de xarxa utilitza cable coaxial, que accepta senyal elèctric ondulatori, semblant al de les antenes RF per a antenes de televisó, conector "T” (conexió BNC, Branch Network Conection), i targetes de xarxa que accepten aquesta conexió.

Les especificacions de l'standard 802.3 fan referèrencia al voltage amb que es treballa, longituds del cables, com es codifica la informació (datagrames), i el mètode per a enviar-la i rebre-la, que es coneix com a CSMA/CD. Quan un equip vol enviar informació a un altre, aquesta s'envia al medi de conexió comuna, el cable coaxial. Tots els equips conectats l'escolten, però només el que es veu identificat l'admet. Si sobre el cable hi ha enviaments simultanis i "col·lisionen", el senyal elèctric es torna inintel·ligible i es perd, i quan l'emisor no reb la confirmació de recepció, el que fa és reenviar-la. CSMA/CD són les sigles de Carrier Sense Multiple Access / Collision Detection, Detecció de Portadora amb Accés Múltiple / Detecció de Colisions.

Aquesta LAN és molt fàcil de muntar, però quan més equips hi ha, més fàcil és que malfuncioni. És a dir, pateix una degradació de rendiment exponencial, momés funciona de forma acceptable per a molts pocs equips. Un altre dels problemes que pateixen és que per conectar un nou equip s'ha d'"obrir el fil", interrompent la conexió de tots els altres mentres dura la seva instal·lació. Actualment, aquest tipus de xarxa pràcticament ja no s'usa, però va molt bé explicar-la perquè és la LAN més senzilla, i entendre-la ajuda a entendre les que han vengut posteriorment.

Els esquemes de LAN que es dibuixen en documents tècnics es solen basar en aquesta topologia.

3.2.2.2 Standard 802.5 amb topologia en Anell. Token Ring. Aquest standard es va dissenyar per a superar les limitacions de CSMA/CD. Sobre una xara de topologia en anell, hi ha un paquet d'informació, token, que va d'un equip a l'altre, sempre en el mateix sentit. Si l'equip que té aquest token en un moment donat ha d'establir comunicació amb un altre equip, "carrega" aquesta informació en el token i dona l'adreça del destinatari, que la rebrà quan el token li arribi. Aquí no hi ha col·lisions, però les transmissions d'informació també poden ser molt lentes.

A nivell cablejat, les xarxes en anell utilitzen dispositius de conexio MSAU (Multistation Access Unit). A nivell topològic són un cercle, però quan es veu aquest cablejat, pot no semblar-ho

3.2.2.3 Standard 802.3b Ethernet. Topologia Estrella amb hub. Aquesta topologia físicament en principi és estrella, i es basa en un concetrador de cablejat o hub. El cablejat és UTP o STP (shielded o unshielded twisted pair, parell trenat apantallat o no apantallat) de 8 fils, amb conector RJ-45. A aquest tipus de xarxa també se la coneix com a Ethernet

En els cables UTP i STP, els 8 fils van trenats de 2 en 2, 4 en 4 i tots 8, amb l'objectiu de evitar interferències magnètiques d'un fil sobre l'altre. L'apantallament de l'STP fa que el cable sigui més rígid, i té l'objetiu d'evitar interferències magnètiques amb altres cables quan aquests van junts per dins una regleta .

Dins el hub es simula un bus, dalt el qual també es treballa amb el mètode CSAM/CD.

Els hubs es poden escalar, la qual cosa permet passar de topologia estrella a topologia arbre, ampliant el numero de d'equips que s'hi poden conectar.

Si en lloc d'un hub tenim un switch, la topologia arbre permet en principi que qualsevol equip trobi a qualsevol altre. Tendrem l'equivalent a conectivitat completa amb topologia arbre. Aquest és el mètode que més s'utilitza per a muntar LANs.

El switch té el mateix aspecte que el hub, però internament no és un bus sinò que proporciona conectivitat completa.

La conexió dels equips al switch pot fer-se amb armaris de comunicacions (racks). Els equips es conecten al switch en tres trams:
    a) De l'equip a la presa de la paret amb cable UTP.
    b) Per dins la paret fins a la presa corresponent dins el rack, en una altra habitació, per cablejat STP.
    c) Amb un cable UTP dins l'armari, des de la presa fins al switch

I els switchos es poden escalar dins el mateix armari, o entre armaris distints a diferents llocs de l'edifici.

Rack de conexió amb 2 regletes, 2 switchos i ordinador en el mateix rack i conexions elèctriques. A l'esquema de la dreta es veuen (6) els ordinadors conectats a la presa de la paret, (5) els trams de cablejat STP que arrine als racks (4) i (2), la conexió entre racks (3) gràcies a un STP que travessa la vertical de l'edifici, i la conexió d'un dels racks al cablejat de telecomunicacions, que proporciona servei telefònic i d'accés a xarxes externes (Internet). A la dreta del tot, presa RJ-45 de paret per a instal·lació fixa.

3.2.2.4 Standard 802.11 Conexions Wi-fi. L'standard 802.11 de l'IEEE descriu la conexió d'equips a LAN mitjançat ones de radio que substitueixen al cablejat. L'equip que recull les ones de radio es diu Access Point, i aquest pot escalar-se amb switchos. Aquest tipu de conexió es coneix com a Wi-Fi que és l'acrònim de Wireless Fidelity, Fidelitat sense fils. La conexió Wi-Fi s'utilitza sobretot per a equips portàtils (laptops), però també es pot trobar en sobretaules (desktops). L'interface Wi-Fi de desktops i laptops pot estar inetgrat en la placa base, o també pot ser un adaptador USB.

3.3 Els protocols de xarxa
Fins ara hem descrit la conexió física dels ordinadors que conformen una xarxa, però no hem parlat de la manera en s'hi identifiquen i es comuniquen entre ells. Els conceptes que introduïm en aquest apartat resolen aquestes questions, i són vàlids tant per a LANS com per a WANs.

Un protocol de xarxa és un conjunt organitzat de processos i normes que utiltizen els equips de comunicacions per a transferir bits i bytes entre ells, i que formen part del sistema operatiu dels ordinadors. La idea és que, dins la xarxa, un programa que s'està executant en un equip "parla" amb un programa que s'està executant en un altre equip. Per a aconseguir aquesta comunicació, s'estableix una seqüència d'accions "en vertical" dins cada equip. Les 7 capes (layers) del protocol OSI (Open Systems Interconection, Interconexió de Sistemes Oberts) són el model teòric amb que es comparen els protocols que en existeixen en la pràctica

existeixen

7) Capa Aplicació. Els programes d'aplicació "parlen" entre ells. Un demana i l'altre serveix (estructura Client/Servidor). "Vull imprimir això, aquí ho tens" "Molt bé, ho he rebut, ja ho faig"

6) Capa de presentació. Els programes parlen "el mateix idioma", o hi ha un nivell de traducció. Els bits han de significar el mateix per a un que per a l'altre. Per exemple, "la informació alfanumèrica, tothom la té en ASCII?"

5) Capa de sessió. Els programes estableixen una conexió, la mantenen i la finalitzen correctament mentre dura la comunicació. Es manté un "fluxe de dades" mentres es manté la sessió oberta. Igual que en una conversa telefònica.

4) Capa de transport. Les dades que s'envien "es trossegen i s'empaqueten" en datagrames per a ser enviats, i es desempaqueten i recomposen quan són rebuts (3.2.2).

3) Capa de Xarxa. Els ordinadors es saben trobar entre ells. Cada un té una identificació que el fa únic dins la xarxa, i sap trobar a qualsevol altre. Es defineix un sistema d'adreces (3.2.1)

2) Capa de dades. Els bits que s'emeten des d'un equip poden arribar a l'altre equip. Les targetes de xarxa i equips com els switchos tenen zones d'emmgatzemament temporal de dades, semblant a les RAM.

1) Capa física. Existeix un medi físic entre els equips: conjunt de cables, antenes d'emissió i recepció d'ones de ràdio, antenes, satèl·lits...

De protocols reals n'existeixen molts, i no tots tenen exactament aquestes 7 capes.
- Un dels més coneguts és el TCP/IP. Va nèixer als anys 70 juntament amb els sistemes Unix, i és un protocol obert, qualsevol fabricant de productes de xarxa el pot fer servir. El seu nivell de transport es diu TCP (Transmission Control Protocol), i el seu nivell de xarxa, el que defineix les adreces del ordinadors, es diu IP (Internet Protocol)
- Un altre protocol molt comú és el Lan Manager, propietat de l'empresa Microsoft i que ve incorporat en els sistemes operatius de la família Windows. És el que s'usa més habitualment per a compartir fitxers i impresores en LANs (serveis de xarxa, 3.4)

Comparació de les capes OSI amb TCP/IP i Lan Manager

3.3.1 Esquemes d'adreces En una LAN pot haver-hi equips amb més d'un protocol instal·lat. En aquest esquema exemple tenim 5 equips, entre els quals:
- Quatre d'ells tenen adreces de l'estil P, una seqüència de 4 numeros separats per punts.
- Tres d'ells tenen adreces en forma d'un petit text "Lloc01", "Lloc02" i "Lloc03", tal com són les adreces del protocol Lan Manager

Les adreces les decideix l'administrador de xarxa, i en cada protocol han d'identificar a l'equip de forma única en el nivell de xarxa (OSI Layer 3). Quan dos equips "parlin" entre ells, ho faran a través d'un protocol comú.

3.3.2 Els paquets d'informació. Els Datagrames La informació que s'intercanvien els equips "es trosseja i s'empaqueta" en el nivell de transport (OSI Layer 4), en paquets de bits grandària fixada que s'anomenen datagrames. Les característiques i informació que s'incorpora en els datagrames depenen del protocol, i la seva grandària també. Una estructura típica de datagrama és aquesta:

L'inici i final de datagrama és una seqüència de bits característica, que permet que els equips que estan dins la xarxa detectin de quin tipus és el paquet que passa pel medi físic. Les adreces i espai dedicat a les dades també depenen del protocol, i la parella seqüència/ordre indica quin paquet de quants és l'actual. El número total de bits està fixat, i si no s'han d'enviar prou dades per a omplir un paquest, es posen bits de padding (farcit, relleno) a la secció de dades

Descripció del Datagrama TCP/IP

En aquest esquema s'exemplifiquen dos equips intercanviant-se informació mitjançant el protocol Lan Manager (paquets grans i en vermell), i dos altres intercanviant-se informació mitjançant TCP/IP (paquets més petits en verd)

3.4 Arquitectures de Xarxa
- Abans haviem vist com es classifiquen les xarxes topològicament, és a dir, segons com es conecta el cablejat i els equips específics de xarxa.
- Després hem vist que a nivell sistema operatiu es treballa amb protocols, i es defineix un sistema d'adreces i un mètode de transport de bits d'un equip a un altre.
- Ara veurem que hi ha dos tipus de xarxa segons com s'organitzin els serveis que els ordinadors es presten entre ells. Això s'anomena arquitectura de la xarxa, i la topologia i protocols que s'usin venen determinats per aquesta arquitectura

3.4.1 Xarxes Jeràrquiques. Són xarxes en les quals un equip servidor atèn a tots els altres, presta una part important dels serveis, i controla la comunicació entre ells. És una arquitectura descendent de la filosofia mainframe. Té topologia estrella, on el node central és aquest servidor, i pot accepta diferents protocols. Totes les que existeixen són models propietaris, degut a que el servidor central és qui determina com és la xarxa i com s'hi treballa. El model més conegut és SNA, Standard Network Architecture, de l'empresa IBM.

En aquest esquema d'una xarxa jeràrquica SNA s'hi incorporen dos màquines multiusuari, un AS/400 i un Mainframe per als quals no s'han dibuixat els seus terminals. També hi ha un segment de LAN multiprotocol on s'indica quins sistemes operatius i quins protocols P2P s'admeten en aquell tram.

3.4.2 Xarxes P2P. Arquitectura software Client/Servidor. Una xarxa Peer to Peer ("de igual a igual", abreujat com P2P) és una xarxa d'ordinadors en la que tots els ordinadors es conecten en règim d'igualtat, en la que tots poden oferir un o més serveis (equips servidors) i tots poden ser clients d'aquest servei. Això es diu arquitectura client/servidor. La topologia ideal en les xarxes P2P és la completa,

i ja hem vist abans que aquesta conexió completa entre equips es pot aconseguir amb un switch, que és un concentrador de cablejat que en realitat es conecta en topologia estrella, escalable a jeràrquica. També hem vist que aquesta escalabilitat amb switchos permet que una LAN es distribueixi per tot un edifici, i hem comentat que la manera de representar en documentació tècnica una xarxa es sol basar en la topologia bus.

En aquest esquema, per exemple, es mostren 5 equips, 4 dels quals tenen adreça TCP/IP, i 3 tenen tenen adreça Lan Manager. El primer pot oferir una impresora en Lan Manager als altres 2 que que també tenen aquest protocol. El cinqué és un servidor de disc i només té el protocol TCP/IP, així que només hi poden accedir els altres 3 equips que també tenen TCP/IP. Aquest darrer, malgrat ser una xarxa P2P, és un equip important, així que s'ha dibuixat més gran que els altres.

En la pràctica, les xarxes P2P solen tenir alguns equips que són servidors de serveis importants i als que tots els altres acudeixen, i la majoria només funcionen com a clients. Aquests equips importants solen disposar d'alimentació elèctrica separada i filtrada (bateries SAI, sistemes d'alimentació ininterrompuda) i poden estar ubicats dins els racks de comunicacions, en sales o habitacions més protegides, donat que l'únic usuari que hi sol treballar és l'administrador del sistema i ho pot fer via la mateixa xarxa, sense ser-hi físicament davant.

3.5 Serveis en LANs P2P

3.5.1 Compartició d’arxius. Mètodes NFS i FTP.

Hi ha dues maneres de compartir arxius en una LAN.

- NFS, Network File System (Sistema d'Arxius en Xarxa). Consisteix a compartir una o vàries carpetes del disc dur local d'un equip, de manera que el altres equips de la xarxa poden veure aquestes carpetes com a discs remots dins la seva finestra "El meu ordinador", i hi poden treballar obrint-los i modificant-los segons els privilegis de l'usuari que treballa des de l'equip client.

Visió de carpetes compartides en un equip servidor, des del seu dis D:, i accedides via NFS des d'un altre equip, en una xarxa P2P amb protocol TCP/IP. L'equip servidor utilitza el nom "biesalgarb", que el client coneix gràcies al servei DNS (3.5.4)

- FTP, File Transfer Protocol (Protocol de transferència de fitxers). Consisteix en fer una còpia des d'un equip a un altre, amb la qual cosa s'acaba tenguent dos arxius en dos equips diferents. En LANs on hi ha equips Windows, executar l'FTP és tan senzill com arrossegar un fitxer des d'una finestra de disc remot a una altra de disc local. El servei FTP el tornarem a explicar dins la WAN, on té més sentit.

3.5.2 Impressió remota. Consisteix a que els equips d'una LAN puguin utiltizar la impresora instal·lada en local en alguns altres d'ells. Normalment, el que es fa és que si hi ha dos o tres PCs en un mateix despatx, la impresora es conecta a un d'ells i tots els d'aquell despatx la tenen com a impresora per defecte. També poden accedir a alguna impressora de més qualitat que estigui en un altre despatx.

Icones de la finestra "Imprssores i Faxos" en dos equips windows. El de l'esquerra té una LaserJet en local, i l'ofereix a la LAN. El segon l até accedida, i localizada via l'adreça IP del primer.

3.5.3 Validació de claus d’usuari en el domini local. En xarxes LAN, un domini és un grup d'ordinadors que poden compartir recursos entre ells. Dins una LAN, tots els equips conectats poden pertànyer al mateix domini o no, pot haver-hi dominis disjunts (subconjunts independents d'equips), o un equip també pot pertànyer a més d'un domini. Els usuaris del domini s'hi d'identifiquen amb una parella nom/contrassenya, que és validada per un un ordinador especial dins el domini, el servidor de domini. Aquest servidor es caracteritza pel seu sistema operatiu (per exemple, Windows 2003R Server), i és molt semblant a un oridnador mulitusuari com els que hem descrit a l'apartat 3.1. L'usuari administrador del sistema hi defineix als altres usuaris, i els concediex els privilegis adequats per a accedir als recursos del domini que els corresponen des dels equips en els que treballen. Quan un usuari "obre una sessió", decideix si treballa conectat al domini o no. Els dominis han de tenir un nom, que pot ser de l'estil Biesalgarb.local, Biesalgarb.com, Biesalgarb.cat

Pantalla del programa de definició d'usuaris del servidor del domini IESALGARB.LOCAL, que treballa en Windows 2003R. Posteriorment, qui "obri sessió" en un equip del domini, decideix si es conecta només a l'equip que té davant, equivalent a usar un dels usuaris XP que haviem explicat a l'apartat 3.1, o si es conecta al domini amb un nom d'usuari dels que ha definit l'administrador.

Dins el domini, i per a diferenciar-lo d'altres dominis, el nom complet d'un usuari és "aquest usuari" en "aquest domini". La preposició "en" en anglès es diu "at", i es pot escriure @, Així, l'usuari "alumnes" del domini "Bieslagarb.local" es podria escriure com alumnes@Biesalgarb.local

3.5.4 Servidor de noms de domini (DNS, Domain Name Server). Dins un domini, a més de la seva adreça segons el protocol en què estigui treballant, cada ordinador també té un nom, el seu hostname.

El nom complet d'aquest ordinador és CMING.IESALGARB.LOCAL, que indica nom d'equip i domini. Altres noms vàlids d'ordinadors incloguent el domini en el que estan, podrien ser per exemple, iesalgarb.com, o www.google.es

Quan des d'un equip volem referenciar-ne un altre, és possible que coneguem el seu hostname, però no la seva adreça IP. El que feim és que en la configuració del nostre equip indicam, a més de la nostra adreça IP, l'adreça IP de l'ordinador que ens donarà l'adreça de qualsevol altre del que li preguntem el nom. Aquest serà el Domain Name Server, o DNS, i la funció que fa és la mateixa que la guia telefònica, quan buscam un nom per saber el seu numero de telèfon, o la de l'agenda del telèfon mòbil, que ens permet telefonar a algú buscant-lo pel seu nom, sense haver de recordar ni teclejar el seu número.

Aquesta és la definició d'adreces IP en un equip XP. El número 4 indica la del router (equip encaminador) al que tenc accés. Els routers s'expliquen més endavant.

Esquema de com es troben dos equips dins una LAN gràcies al servei DNS. En el pas 3 s'estableix la sessió OSI

El servei DNS també funciona per a Internet, com veurem deprés, i no és imprescindible. Si naltros volem accedir, per exemple, a l'ordinador www.google.es, aleshores podem teclejar directament la seva adreça en el programa que l'hagi d'accedir, en lloc de teclejar el seu hostname.

3.5.5 Correu electrònic, serveis SMTP i POP3. És el doble servei de servei d'enviament i recollida de missatges entre usuaris del mateix domini o dominis diferents. Els elements que intervenen en la defincició d'un compte de correu electrònic són els següents:

- L'usuari ha d'estar donat d'alta en un domini, amb la corresponent parella nom d'usuari /contrassenya (3.5.3)
- En aquest domini existeix un servidor SMTP (Simple Mail Transfer Protocol, Protocol deTransferència simple de Correu), al qual l'usuari pot enviar els seus missatges. És l'equivalent a la finestreta de l'oficina de correus on s'entreguen les cartes
- En el domini existeix un servidor POP3 (Post Office Protocol v3, Protocol d'Oficina de Correus), des del qual l'usuari pot rebre els seus missatges. És l'equivalent a la finestreta de l'oficina de correus on es recullen les cartes.
Dins el domini o entre dominis diferents, els servidors SMTP entreguen els missatges al servidors POP3. Es troben via adreces IP i via servidors DNS.

- A l'equip de l'usuari hi ha un programa client de POP3 i SMTP, en el qual es configuren com a paràmetres els tes elements anteriors. Exemples de programes client d'aquest estil són l'Outlook Express, l'Outlook 2000 (tos dos incorporats com a utilitat als SOs Windows) i l'Eudora.

ATENCIÓ: Aquest model de servei d'email basat en programes client dins el PC de l'usuari no és l'únic que existeix. També n'hi ha un altre basat en el servei HTTP, que és el que veurem a continuació.

3.5.6 El servei HTTP. Hyper Text Transfer Protocol (Protocol de Transferència d'Hipertext). La Web. El concepte d'hipertext vol dir que en un text hi ha paraules o expressions que, si s'escullen, ens mostren un altre fitxer. Això permet dos nivells de lectura, la principal i la detallada, i també la organització i classificació d'informació de forma clara i intuïtiva.

El llenguatge HTML, és un llenguatge de descripció de pàgines. Hi ha un text que s'ha de visualitzar i senyals de control que comencen i acaben.

Per exemple:

<B>Això va en negreta</B> es visualitza com Això va en negreta.
<img style="width: 474px; height: 312px;" src="03_Xarxes_d'ordinadors_hipertexte.jpg"> indica que en aquest punt del fitxer hi ha d'apareixer una imatge.

HTML vol dir Hyper Text Mark-up Language, Llenguatge de Marques d'Hipertxt. Si un fitxer conté text ASCII, marques sintàcticament correctes en llenguatge HTML, i la seva extensió és .htm ( o també .html), aleshores el fitxer es pot "visualitzar" amb un aplicatiu que es diu navegador. Exemples de navegadors són el Google Crome, el Firefox, l'Internet Explorer i molts altres. Per escriure un fitxer en llenguatge html, es pot teclejar directament el seu contingut en format ASCII , com es veu en aquesta imatge.

o també es pot utilitzar un editor de pàgines web que permeti veure com quedarà la pàgina quan el navegador la llegeixi. Exemples: NVU, Front Page (de MicroSoft), o moltíssims altres. La tècnica de veure "com quedarà mentres edites" es diu WYSIWYG (What you see is what you get).

Alguns navegadors permeten veure el codi font de la pàgina que han llegit, en lloc de interpretar-la. En IExplorer, per xemple, es fa triant Visualització/Origen a la barra de menú.

Els navegadors en realitat són programes clients d'un servei que es diu http, que vol dir Hyper Text Transfer Protocol, Protocol de transferència d'Hipertext. El navegador pot demanar directament una adreça IP, dins aquest protocol. Per exemple: http://173.194.34.31. Però també pot, si l'ordinador on està el navegador té el seu servidor de DNS ben identificat, demanar el fitxer que vol per nom de domini i fitxer. Per exemple, http://www.google.com

3.5.7 Telnet (Escriptori remot). Haviem vist abans que un ordinador multiusuari és un ordinador multitasca que permet que més d'un usuari hi treballi simultànimanet, i que això requeria dos coses, que el seu SO ho permeti, i que hi hagi la possibilitat física de conectar-s'hi mitjançant terminals. Un ordinador mulitusuari també pot acceptar sessions de treball via LAN. El servei de LAN que permet això és Telnet, i un exemple de programa client és l'Escriptori Remot dels sistemes Windows. Quan el programa s'arrenca en l'ordinador client, es demana l'adreça de l'ordinador mulitusuari al que ens volem conectar, i després apareix la pantalla de validació de nom d'usuari i contrassenya. La sessió de treball s'obri dins una finestra de l'ordinador client. D'aquesta manera es pot, per exemple, treballar amb un servidor de domini sense estar-hi físicament davant.

3.6 Xarxes d’àrea ampla - WAN
Una WAN (Wide Area Network, Xarxa d'Àrea Ampla) és l'intercomunicació de LANs mitjançant línies de telecomunicacions. Les línies de telecomunicacions normalment no pertanyen a qui poseeix la LAN, sinò que es lloguen a companyies operadores.

Una xarxa de telecomunicacions es pot representar com un "núvol", al qual es conecten equips terminals de comunicacions. Aquests terminals poden ser telèfons, màquines de fax, ordinadors... Les línies de comunicacions són cables i radioenllaços que es conecten entre antenes, ubicades a torres i a satèl·lits.

La xarxa de telecomunicaciona més antiga que existeix és la xarxa telefònica, que té els seu origens a finals del segle XIX. Se la sol anomenar XTC, Xarxa Telefònica Commutada o també XTB, Xarxa Telefònica Bàsica, (cast, RTC o RTB). Entrada telèfon a Wikipèdia.

Aquesta xarxa es basa en un panell de conexió de dispositius, la central de commutació, que permet establir un circuit tancat entre dos terminals. En els primers sistemes telefònics no existien els números de telèfon, i la central de commutació s'operava manualment. Quan un usuari volia comunicar-se amb un altre, despenjava l'auricular del seu terminal telefònic, parlava amb l'operadora (durant dècades, aquesta va ser una feina gairebé exclusivament femenina), li demanava amb qui volia comunicar-se, i aquesta conectava el cable que tancava el circuit entre els dos terminals. Més endavant es va inventar un mètode de conexió automàtica, que consistia en què l'usuari iniciés la comunicació marcant un número de destinatari, que en realitat el que feia era enviar un seguit de senyals elèctrics a un panell de commutació automàtic, i el destinatari rebia en el seu terminal un avís sonor de petició de comunicació.

Esquema d'un panell de commutació, imatge d'una operadora telefònica dels anys 1920, i central de commutació Strowger dels anys 1970.

La idea de "commutació" fa referència a que el cable que conecta dos terminals pot commutar-se (canviar-se) d'un terminal a un altre. D'aqui el nom de Central de Commutació (ang, Telefon Exchange) que reben els panells on estan conectats els terminals telfònics. Les centrals de commutació també es conecten entre elles amb el que es coneix com a línies de llarga distància. Si un usuari volia comunicar-se amb un terminal de la mateixa CC, es commutava un sol cable. D'aquí que a aquests panells se'ls anomeni en realitat Centrals de Commutació Locals, CCL. Si l'usuari necessitava comunicar-se amb un terminal d'una altra CCL, s'havia d'usar una de les conexions de llarga distància entre CCLs, o potser s'havien de donar encara més "salts" entre CCLs. Amb operadores humanes, això requeria coordinació en el temps per a establir la comunicació. Amb CCLs automàtiques, es requereix l'ús de prefixes provincials o internacionals, i de forma que el número que s'ha de marcar té més dígits que els que pertanyen a la mateixa CCL.

Interconexió de Centrals de Commutació Locals, exemple de comunicació que requereix 3 CCLs

Aquest mètode de conexió de dos terminals de telecomunicacions es diu commutació de circuits. Amb ell, la facturació, el cost econòmic d'una comunicació, es basa en dos paràmetres:
- Durada de la comunicació.
- Distància entre els dos terminals que es comuniquen. Les comunicacions així es poden classificar en metropolitanes, interurbanes o internacionals.

Des de que es va generalitzar l'ús dels ordinadors, tot d'una es varen fer evidents les immenses possiblitats de que es derivarien de telecomunicar-los. Donat que la XTB ja existia, es va dissenyar un dispositiu capaç de conectar-hi ordinadors aprofitant-la. La XTB transmetia el so convertint l'ona acústica en ona elèctrica, de manera analògica. La conversió de senyals digitals en analògics, codificant els 1s i 0s en diferents freqüències, és l'operació de modulació del senya. I la contrària és l'opració de demodulació. Per això, al dispositiu que es va dissenyar per a modular i demodular senyals se'l va anomenar mòdem.

La manera de conectar el modem era posant una derivació de la línia al mateix punt on es conectava el telèfon. Quan dos ordinadors establien sessió de comunicació, la línia es mantenia ocupada, i la facturació es feia igual que si es mantenia una conversa. La velocitat de transmissió dels models més avançats podia arribar fins als 56kb per segon. És a dir, comparats amb l'Internet actual, els mòdems eren cars, lents, i impedien l'ús simultani del telèfon.

L'acoplador acústic era un perifèric que convertia els senyals digitals directament en audio, de manera que l'ordinador realment "parlava per telèfon". Després varen aparèixer els modems, que podien ser interns, com aquesta targeta mòdem per a slot PCI, o externs, com aquest model US Robotics amb conexió sèrie RS-232C

El problemes de la commutació de circuits per a telecomunicar ordinadors eren:
- La comunicació es factura per durada i distància. És a dir, podia sortir molt cara
- La velocitat de les comunicacions digitals mesurada en bits per segon es coneix amb el nom d'ample de banda. El màxim ample de banda dels mòdems dels anys 1990 arribava fins als 56kbps (kilobits per segon). És a dir, la comunicació era molt lenta.
- La línia es mantenia ocupada mentres durava la comunicació.

Donada la inadequació de la XTC per a les telecomunicacions entre ordinadors, al llarg dels anys 80 i 90 vàren aparèixer xarxes de telecomunicacions digitals com la X.25 o la RDSI, específicament diseenyades per a terminals digitals, fins que a finals dels anys 1990 la mateixa XTC es va convertir en digital (Un problema que es va donar degut a això: a tothom se li va canviar el número de telèfon!!).

Actualment els terminals telefònics també són tots digitals, i existeixen xarxes de telefonia fixa i de telefonia mòbil ques estan intercomunicades entre elles i també amb Internet. Per a accedir a aquestes xarxes l'usuari ha de:
- a) Contractar el servei d'una companyia operadora (Movistar, Orange, Ono...). Segons en quins països, les xarxes reals de telecomunicacions són propietat d'aquestes companyies, o bé són propietat del govern (per ex. un satèl·lit artificial) o d'una altra companyia que fa el manteniment de les línies i els lloga el servei d'accés. Una companyia operadora es diferencia d'una altra en el tipus i qualitat de serveis que presten: cost de la comunicació segons franges horàries, cobertura, serveis de contestador automàtic...
- b) Obtenir el seu número de terminal (de telèfon) que es registra al seu nom per motius de seguretat
- c) Comprar el seu terminal telefònic, que, donades les xarxes actuals, pot fer moltes més funcions que el simple establiment de trucades de veu: enviament de SMS de texte ASCII, enviament de fitxers multimedia, conexió a Internet (protocol WAP), .. El número de terminal es pot "traspasar" d'un terminal a un altre si aquest es canvia. Els terminals telefònics mòbils actuals són vertaders "miniordinadors" amb la seva CPU, el seu sistema operatiu (i-phones, Android) i amb aplicatius propis.

3.6.1 El Router. Commutació de Circuits vs. Commutació de Paquets. Un router és un dispositiu que, en xarxes de telecomunicacions digitals, ocupa ell lloc del que hem descrit com a CCLs

Esquema d'un Router CISCO-SB 107, on 1 i 2 són conexions Ethernet per a switchos o PCs, 3 és per a conectar una consola (el router té capacitat de computació, i aquest model té un interface alfanumèric), 4 és la conexió a la línea de telefonia, i 5 i 6 són elements de la conexió elèctrica.

Hi ha, però, dues diferències entre el router i la CCL tal com l'hem explicada:

Primera, el que interconecta no són telèfons, sino LANs. En el següent esquema, cada LAN té un router amb "una cama" dins la LAN i "una altra cama" dins la WAN. És a dir, el router té una conexió de xarxa local amb la seva adreça IP, i una altra conexió a la línea de telecomunicacions amb una segona IP, darrere la qual hi ha un altre router. Els routers "dins el núvol" poden estar també conectats a una LAN. Si un equip d'una LAN vol trobar un equip d'una altra LAN, és el router qui detecta que la conexió s'ha de trobar via altres routers. Amples de banda típics de velocitat amb la que els routers manegen la informació són 1Mbps, 3Mbps, 10Mbps. És a dir, qualsevol router és molt més ràpid que qualsevol mòdem.

Segona, la comunicació no s'estableix amb commutació de circuits, sinò amb commutació de paquets del protocol que s'utiltizi. Per exemple, si la comunicació s'estableix via protocol TCP/IP, les adreces (nivell de xarxa) són IP, i els paquets (nivell de transport) són datagrames TCP.

Esquemes de la commutació de circuits i de la commutació de paquets en xarxes de telecomunicacions

Amb la commutació de paquets, els avantantges sobre la commutació de circuits per a telecomunicar ordinadors són:
- La facturació es fa per ample de banda contractat, i es paga una quota periòdica tan si es fa servir com si no, donat que la xarxa en principi sempre està comnectada i disponible. És a dir, les comunicacions ara són molt més barates, i el seu cost no depèn de duració i distància
- Ja hem vist que els modems més ràpids arribaven fins als 56kbps, però que els routers actuals ofereixen des d'1MBps fins a 10 Mbps i més . És a dir, les comunicacions ara són molt més ràpides.
- La línia de telecomunicacions es pot utiltizar simultàniament amb un terminal telefònic, ja no està ocupada durant la comunicació. això s'aconsegueix perquè les freqüencies d'ona en que treballen ordinadors i telèfons són distintes. manté disponible mentres durava la comunicació.

Entrada Wikipèdia de Commutació de circuits Entrada Wikipèdia de Commutació de de paquets

3.6.2 Altres elements d'una WAN. El Proxy i el Firewall

El proxy i el firewall són dos serveis destinats a millorar el rendiment i la seguretat de la LAN enfront de la WAN, i que si s'implementen és o bé mitjançant un ordinador dedicat de la mateixa LAN, o bé mitjançant un dispositiu específic.
En WAN No hi ha impressió
El Proxy és un un programa o dispositiu que realitza una acció en representació d'un altre. La seva finalitat més habitual és la de servidor proxy, que serveix per a permetre l'accés a Internet a tots els equips d'una organització quan només es pot disposar d'un únic equip connectat, això és, una única adreça IP. D'aquesta manera s'estalvien problemes com duplicitats d'IPs dins la WAN, i es tenen avantatges com, per exemple, si una pàgian web de la WAN és molt frequentment accedida des de la LAN, el proxy en pot tenir una còpia recent, de forma que la pot servir a la LNA amb molta més rapidesa.

Firewall o tallafoc és un ordinador o dispositiu que com a objectiu primordial té el de controlar el tràfic que entra i surt des de la LAN cap a la WAN, analitzant els datagrames i determinant si se'ls admet o no segons un conjunt predeterminat de regles. Un firewall pot, per exemple, impedir l'accés als servidors dels dominis Tuenti i Facebook als PCs de tota una LAN.

Mitjançant firewalls també es pot aconseguir que un grup de LANs es puguin veure únicament entre elles i que cap altra LAN les pugui veure, amb la qual cosa s'aconsegueix una WAN privada virtual. Això es coneix com a VPN, Virtual Private Network. Aquest muntage és molt útil per a empreses que tenens seus a diferents llocs geogràfics, i manejen dades entre les seves LANs a les quals no volen que ningú hi pugui accedir.

3.6.3 Internet: interconexió mundial de LANs. A pesar de què no és al única, Internet és la WAN més important que existeix, i la única que coneix la majoria de gent. És una interconexió mundial de LANs, que va nèixer als anys 1960, quan es varen començar a conectar xarxes d'ordinadors militars, universitàries i d'empreses comercials mitjançant tecnologies de commutació de paquets. Les LANs que estan conectades a Internet estan identificades amb noms de dominis i subdominis jeràrquics, de manera que un navegador que estigui en un ordinador que tengui el seu servidor de DNS ben identificat pot trobar qualsevol adreça de qualsevol LAN accessible.

Abans haviem vist que un dels serveis LAN és l'http, l'accés a fitxers en lenguatge html, més imatges, que "s'interpreten" dins un client tipus IExplorer o Firefox. Quan es demana una adreça de domini via http (i el DNS la identifica bé), es pot anar saltant d'un fitxer html a un altre com si fos una teranyina. La paraula "web" en anglès vol dir justament això, teranyina (telaraña). L'expressió "world wide web" vol dir "teranyina d'abast mundial" i s'abreuja com www.

És per això també que als fitxers html també se'ls anomena pàgines web. I aquest és justament el servei que més gent coneix i utilitza dins lnternet, la "xarxa de xarxes".

Al servidor d'streaming de Youtube hi podem trobar un video sobre la història d'Internet En aquesta altra video-animació se'ns fa un resum de "Com funciona Internet " que, en el fons, el que explica és com funciona una WAN, i que anomena la majoria dels elements que hem descrit.

3.6.4 Instal·lació típica d'un accés domèstic a Internet
Per a accedir a Internet des d'un domicili o una oficina, s'ha de cotractar el servei d'una empresa ISP (Internet Service Provider, Proveïdor de Serveis Internet), que normalment són les mateixes que també subministren serveis de telefonia i TV per cable. Les xarxes digitals per a conexió a Internet que s'han instal·lat a Europa des de finals dels anys 90 es basen en una tecnologia que s'anomena DSL, Data Subscriber Line, Línia de Dades per a Abonat, on "Abonat" vol dir l'usuari que paga cada mes. El que pagarà l'abonat és l'ample de banda que vol que la companyia li garanteixi. El servei més típic per a un domicili s'ofereix amb la idea de que aquest ample de banda no té perquè ser igual per rebre dades des de Internet ("download") que per a enviar-les-hi ("upload"), donat que es farà el primer molt més sovint que el segon. Així, la línia que se'ns ofereix normalment és una Asymetric DSL, DSL Asimètrica, amb més ample de banda destinat a download que a upload. Aquesta Asymetric DSL s'abreuja com ADSL, i l'ample de banda no el determina l'equip que s'instal·la al domicili, sinò la conexió al router de la ISP que contractem (és dir, del que hi ha "a l'altre costat del cable telefònic").

L'equip que s'instal·la al domicili és un petit router que únicament tan conecta el que en realitat serà una LAN domèstica, de potser tan sols un únic ordinador, a la línia de telecomunicacions. Donat que aquest és el mateix cable que porta la línia telefònica, podem conectar també a la mateixa PTX (punt terminal de xarxa) el nostre telèfon fixe amb un splitter (derivador de senyal),però per a filtrar les freqüències d'ona al telèfon l'hem de conectar agbans a un microfiltre.

El router que ens envia la ISP pot admentre també vàries conexions de LAN, és a dir, fer funcions de switch, i també pot oferir conexió per a equips Wi-Fi, és a dir, fer funcions d'Acces Point. La paradoxa és que, donada la popularitat dels mòdems que s'usaven abans de que apareguessin les xarxes digitals, encara molta gent, i fins i tot empleats i tècnics de les ISP per a evitar-se problemes, anomena modem a un equip que no ho és.

3.7 Serveis en les xarxes WAN

Amb matisos, els serveis que hem explicat abans per a LAN són també els que es presten amb arquitectura C/S a la WAN Internet, i ja hem dit que el servei http és de llarg el més conegut. De fet, per a molta gent, "Internet" és sinònim de "navegar per les pàgines web", i poca cosa més. Altres serveis no tenen sentit, com per exemple, imprimir a una impressora que estigui en una altra ciutat.

3.7.1 Accés amb validació de usuaris Ja hem dit que l'empresa que subministra accés a internet és una ISP, Internet Service Provider, (Provedor de Serveis Internet). A més de l'accés, una altra servi bàsic que dona la ISP a l'abonat és un nom d'usuari en un domini (la LAN de lSP). Així l'abonat passa a tenir un identificador únic de l'estil de nom.abonat@nom-de-ISP.com

3.7.2 Correu electrònic L'abonat pot voler ser client dels serveis SMTP i POP3 que l'ISP li ofereix. Pot configurar el seus client d'email amb aquesta dades d'identificació i aleshores ja té compte de correu i servidors e-mail. De fet, aquest servei és idèntic al que haviem explicat per a una LAN, però amb una diferència: dins Internet, l'email té molt més sentit.

3.7.3 Hosting FTP. Serveis de fitxers "al núvol" Hosting vol dir "allotjament", i consisteix en que, amb una clau i contrasenya del servidro que l'usauri trïi (no té perquè ser del mateix ISP), l'usuari es pot conectar via FTP a un ordinador onhi dipositi o del que copïi fitxers.

Interface del programa Filezilla, per a FTP. A l'esquerra l'ordinador local, a la dreta l'ordinador remot.

L'equivalent a l'NFS en Internet és guardar arxius a servidors d'aplicions ofimàtiques tipus Google Docs, o amb utilitats tipus Dropbox. El problema d'aquest serveis és la confidencialitat dels arxius.

Google Docs permet guardar documents ofimàtics als servidors de Google, accedint-los de del navegador. Tenim una clau i contrassenya com a usuaris del servei. L'avantatge e´s pdoer compartir arxius de forma molt senzilla. Donat que realment no es sap on s'ubiquen els fitxers, a aqueta tècnica de treball se l'anomena "Computació en el núvol".

3.7.4 Hosting de pàgines web Un dissenyador de pàgines web, el que fa és crear els arxius html en el seu ordinador, i després "pujar-los" (upload) a un ordinador de Internet en el qual té compte d'usuari per a allotjar-hi fitxers amb un programa de FTP. Després, aquests fitxers es poden trobar via http desde qualsevol altre ordinador. Així, també podem entendre el servei http com un servei de compartició d'arxius, els que estan descrits en llenguatge HTML.

3.7.5 Usuaris de serveis de valor afegit. El llenguatge HTML no és l'únic amb el que es poden descriure pàgines web. N'hi h ad'altres com XML o PHP que afegeixen funcionalitats extra a les pàgines, permetent, sobretot, que l'usuari teclegi dades en la mateixa pàgina. En realitat això significa introduïr informació en un Sistema de Bases de Dades. Aquest és el principi de funcionament d'utiltitats com els catàlegs de compra per Internet, les xarxes socials com Facebook, Tuenti, el correu web, o el servei de computació al núvol que acabm d'explicar. Per ser usuari d'aquests serveis sempre hem de donar-nos d'alta en un servidor d'aplicacions, i tenir-hi un identificador d'usuari i clau d'accés idèntiques a les que ens demana un servidor de domini.

ANAR AL TEMA ANTERIOR ANAR A L'ÍNDEX D'INFORMÀTICA